Acabo d’aterrar del Brasil i encara sento el so encomanadís de la Samba  i l’olor enganxifosa dels fruits tropicals amb què preparen els succos. Brasil és excessiu i musical, càlid i proper. Vaig estar tot just cinc dies a Sâo Paulo. Una ciutat que a primer cop d’ull es percep hostil. I ho és sense dubte. El centre està sent desallotjat per la droga i els barris marginals són ciutats sense llei. La gent viu a gratacels amb porters policies les 24 hores. No surten al carrer després de les 9 de la nit i és impensable que els nens vagin sols a l’Escola. Sao Paulo és un caos automobilístic des de les 7 del matí i els metros estan atapeïts de gent. Un formiguer humà de campi qui pugui. No és estilós com Roma ni glaumourós com Nova Iork. Però la gent balla Samba a les 11 del matí a la plaça de la República. 

Confesso que m’hi vaig sentir bé enmig del caos i el desgavell.  

Vet aquí el contrast d’una ciutat on cohabiten cases d’una planta amb edificis de 30 pisos. autopistes, ponts, rieres i abocadors escampats arreu enmig de barris impossibles.

Hi vaig anar convidada pel meu editor Gilberto Franco per presentar el primer llibre de la trilogia en portuguès. Una edició molt encertada amb la millor capa ( portada) que s’ha fet de la lloba. Vaig ser a la Fira del llibre infantil i Juvenil que celebra des de fa 27 anys el Col.legi Miguel de Cervantes, una prestigiosa escola bilingüe cofinançada pel Ministerio de Educación Español. La fira em va deixar bocabadada. Carpes, stands, xerrades, dinars i molts, molts xavals. Admirable.

Conviden una vintena d’autors brasilenys i argentins  sobretot i tenen un munt d’estands de les editorials del sector. Una festa al voltant del llibre en la qual em va tocar adreçar-me a un nombrós auditori. Vaig fer “palestres” per a totes les edats i els gustos presentant els meus llibres i parlant de fantasia i mites. Vaig protagonitzar l’acte d’Obertura, en companyia d’un poeta especialista en Vinicius de Moraes que amb un apaassionament gairebé sagrat va cantar i recitar la Creació. I tot amenitzat amb somriures, petons, abraçades, dolços, cafès i succos. L’hospitalitat dels portuguesos-espanyols és fora de sospita. El personal de l’Escola, l’editor i la seva família i els lectors em van abrumar amb la seva simpatia i la seva generositat.

A sota a l’esquerra amb en Gilberto Franco. Al mig amb alguns professors del Col.legi Cervantes. A la dreta amb unes lectores carinyoses.

Visca la Caipirinha!!!

�

Tot aquest mes d’Abril l’he dedicat a fer fòrums per Escoles i Biblioteques de Catalunya. Ja és hora que faci cinc cèntims de les experiències i, aquest cop, començarem pels petits i pel Llibre CONTES DIVERTITS DE PIRATES.

Ja fa anys que comprovo l’èxit a Cicle Mitjà d’aquest àlbum il.lustrat per la Margarita Menéndez amb cinc contes de Pirates que fan petar de riure.  Es pot llegir a l’aula o a casa, es poden fer cançons, obres de teatre, dibuixos, contes. Es pot aprendre geografia, història. Es poden construir vaixells i fins i tot inventar-se receptes gastronòmiques.

A l’Escola Josep Guinovart de Castelldefels ( A dalt ) sabien un niu de pirates, naus i armes perquè els seus valents avantpassats es varen haver de defensar de les incursions costaneres. I havien dibuixat un galeó!!!

A l’Escola Pau Casals  de Montmeló ( a sota a la dreta)  estaven encantats amb la història del petit NapBuf i el seu pare malcarat.

Els alumnes de Torrefarrera ( dalt a la dreta) , tot i que viuen terra endins, s’havien fabricat uns barrets de paper i estaven disposats a navegar mars enllà.

Els nens i nens del Pi Gros de Sant Cebrià de Vallalta obrien uns ulls com a taronges en sentir com em vaig inventar el vanitós personatge de Silvestre el Borni.

Els alumnes de Drassanes de Barcelona ( abaix a l’esquerra)  es van entusiasmar amb el cuiner Shin Lu i les seves fastigoses receptes i van inventar-se unes quantes molt més repugnants i piratesques. 

 I els de l’Escola Mare de Déu del Roser de Sant Vicenç de Castellet ( abaix a la dreta)   van escriure uns contes de pirates emocionantíssims i plens d’aventures. 

 Silvestre el Borni,  Tallaorelles, el petit Nap-Buf, el grumet Pedro i el cuiner Shin Lu  ja són conegudíssims  a  Catalunya.

A L’ABORDATGE!!!!

Dilluns 15 de Març vaig entrar per primer cop a la presó Model de Barcelona. Tota una vida passant-hi per davant, creuant els dits  i sentint com se’m posava la pell de gallina en recordar tants i tants empresonats dels anys del franquisme.

 Finalment, sense traumes i  per casualitat,  he tingut ocasió de coneìxer una petita part de la realitat que s’amaga murs endins.

Vaig estar tot un matí amb reclusos del mòdul psiquiàtric.

I us creureu si us dic que vaig jugar amb ells a un, dos, tres picaparets?

La realitat supera la ficció. Quinze presos i quinze visitants (entre els quals hi era jo) vam participar conjuntament de les activitats esportives que organitza la Merche Rios ( una professora marxosa i agosarada) cada dilluns, ajudada d’estudiants de la universitat. Una hora i mitja jugant a la gallineta, a la cadena, a tocar i a parar i a un munt de jocs que ens feien recordar el pati de l’escola i que difuminava qui eren els de dins i els de fora.

 I quan ja ens havíem fet amics a força de córrer en el mateix bàndol i d’agafar-nos de la mà, vam fer un pica-pica i va ser l’hora de la xerrada.

Vaig parlar-los de com escriure guions de ficció per Televisió i es van mostrar molt atents i interessats. Sobretot l’Andrés Rabadán que ja té experiència amb això dels guions i l’escriptura. Per si no ho sabeu va escriure el llibre histories des de la presó i va ajudar a esriure el guió de la seva pròpia pel.li. “Las dos vidas de Andrés Rabadán” Un xaval atent i cordial que podria ser qualsevol jove de qualsevol facultat si no fos perquè fa setze anys que viu a la presó.

Si encara no us heu llegit el llibre feu-lo. Us el recomano vivament. Una mirada aguda que dissecciona personatges sucosos i retrata admirablement les misèries humanes.

Els interns esperen delitosos els dilluns i ,segons els funcionaris,  aquest dia s’afaiten i es dutxen amb més ganes si cap per rebre les visites nets i mudats  i  respirar amb golafreria l’alenada d’aire fresc que es cola Model endins.

El logo de la samarreta de l’activitat ( dissenyada per l’Andrés Rabadán)  és un cor que somriu agraït per l’oxigen que li arriba cada dilluns.

Una metàfora tan real com la vida mateixa.

GRÀCIES MERCHE PER PORTAR L’ESPERANÇA ALS QUI JA NO ELS EN QUEDA!!!

L’Escola Coves d’en Cimany, al costat del Parc Güell, em va rebre qüestionari en mà i càmera preparada. Uns periodistes de primera que fins i tot han redactat la crònica d’aquesta visita.

La reprodueixo tal qual i els felicito a ells i a les seves mestres, la Conxa i la Nèlida.

Divendres, 26 de febrer ens va visitar l’escriptora Maite Carranza.

Els alumnes de 6è havíem llegit  el seu llibre:

VOLS SER EL NOVIO DE LA MEVA GERMANA? 

I vam tenir l’oportunitat de fer un fòrum amb l’autora.

Haviem preparat moltes preguntes per fer-li sobre el llibre i també a ella com escriptora.

Ens va explicar d’on havia tret la idea dels personatges,  que sempre li ha agradat molt la literatura, que per escriure necessita estar sola i tenir silenci, que ha escrit 43 llibres  i alguns traduits a molts idiomes!!  I també anècdotes divertides… i

Aquestes són les nostres impressions

Ha estat una persona  molt agradable i divertida. Ens va explicar moltes coses interessants.

M’ he quedat amb moltes ganes de llegir la trilogia de les bruixes que ha escrit.

Em va agradar molt poder fer-li  una entrevista  i viure l’experiència d’escoltar

anècdotes  seves i de la seva filla . M’agradaria  llegir  mes llibres d ‘ella.

Em van agradar les anècdotes dels seus fills. Va explicar que moltes li han servit per escriure les histories dels seus llibres.   

Com que la feina d’escriure s’ha de fer asseguda, sempre, abans de posar-s’hi, necessita córrer una mica i anar a la piscina.

En va fer riure quan explicava l’experiència amb la seva filla adolescent i que va ser el que va inspirar la novel·la que nosaltres hem llegit: Vols ser el novio de la meva germana?.

De totes les anècdotes que ens va explica, per mi, la millor, la de la veïna:  quan era petita saltava amb les seves germanes a corda i la veïna de sota s’enfadava i deia que, de tant saltar,  es faria una esquerda al sostre i cauríem a l’olla  de la seva sopa i se’ns  menjaria.

Em va fer molta gràcia quan va dir que de petita li deien “persiana” perquè s’enrotllava molt xerrant. I em sembla que no ha canviat gens ni mica.

Va ser simpàtica  i va respondre  totes les preguntes que li van fer.

                                                                          Alumnes de 6è ( la Lluna i els Planetes)

�

Si voleu conèixer nens i nenes devoradors d’històries i escoltadors de contes visiteu l’Escola Gitanjali a Badalona. Aquests són els petitons de parvulari que no van badar boca mentre els explicava el conte de la Filomena Ficalapota.  

GITANJALI Ara celebra el seu 40è aniversari. Quaranta anys educant en l’amor als llibres i la lectura. Una feinada invisible que amb els anys fructifica.  Si algun cop fan un estudi a Badalona i descobreixen una franja de població lectora, lligant caps descobriran que han estat alumnes de Gitanjali. 

Aquests són els protagonistes del fòrum que vaig celebrar dilluns. Tots els alumnes des de primer fins a sisè. Lectors detallistes i amfitrions educadíssims. La trobada tot just va ser un tast de la tasca lectora que faran al llarg del curs. Tot plegat culminarà per Sant Jordi amb una festa sonada farcida de propostes artístiques ( música, teatre, ombres xinesques,… ).

Que els reis els portin moltes, moltes històries i la meva enhorabona a GITANJALI i al seu equip de mestres. ( Al fons de la fotografia de l’esquerra n’hi ha uns quants).

Maite

�

Aquesta setmana estaré atrafegada visitant Escoles, Instituts i Biblioteques. Aniré a Badalona, a l’Ametlla del Vallès, al Prat del Llobregat, a Barcelona i a Figueres.

Com a novetat cal ressenyar que tinc tres xerrades sobre “Màgia d’una nit d’Estiu”. Serà una primícia escoltar de viva veu les impressions i curiositats dels lectors.

I els qui viviu prop de Figueres ja ho sabeu, la xerrada del dimecres tarda a les 18.00 és oberta a tothom.

Amenaço amb publicar fotos i ressenyes de les trobades.

�

Gairebé cinquanta anys d’enfrontaments armats han mantingut aquest País Paradisíac lluny del turisme. Medellín sona a cartel,  Colòmbia a FARC. Tot plegat evoca segrestaments, narcotràfic, guerra i Pablo Escobar. 

Colòmbia ha estat tot això i més, però la seva capacitat de recuperació és tan prodigiosa com la natura que brolla arreu. Els joves de Medellín aspiren la vida amb frisança i la xuclen, gairebé sense respirar. Volen aprendre, volen viatjar, volen fer esport, volen parlar idiomes, volen volar.

Durant deu dies he visitat un munt d’Escoles i Biblioteques populars, he fet tallers de creació i he donat conferències a la ciutat de Medellín. Hi he anat convidada per la Fundació Sierra i Fabra que fa una feina encomiable. Des d’aquí una felicitació a la tasca que el nostre amic Jordi Sierra ha emprès en terres llunyanes.  I l’entenc. Entenc que els Medellinencs encomanin el seu entusiasme i amb la seva il.lusió puguin fer realitat projectes que aquí ens semblarien utòpics.

Encara se’ls encenen els ulls i tenen una lluïssor a les galtes que, malhauradament,  a la vella Europa anem perdent. Em recorden els joves dels darrers anys del franquisme i la transició, plens de projectes, d’ideals i amb una fe irreductible en el futur.

El seu futur, de moment, passa pels llibres. L’ajuntament de Medellin s’ha proposat la redempció de la violència amb la cultura.  I ho fa invertint un seixanta per cent del pressupost municipal en l’educació. Poca broma! 

Enlloc del món ha passat res semblant.

  Colòmbia és jove, és viva, és el futur i l’esperança.

Fora de les ciutats els paisatges són  cafetals, bananes, fruiters, ramats. Boscos milenaris i prats sense fi. Volcans i muntanyes andines. Platges Atlàntiques. Carib. Illes solitàries de sorra blanca.

Em penso que m’he deixat moltes coses per veure.  

Podeu llegir les notícies de les visites al blog en Castellà.

I ja sabeu, si no teniu plans per l’estiu… feu-vos un tomb per Colòmbia.  

Potser m’hi trobareu.

Vaig visitar per primer cop  l’Escola Salvador Espriu de Sant Feliu de Llobregat ( el poble on visc) ara farà 20 anys. Ho recordo perfectament. Llegien  “La revolta dels lactants” un llibre divertit que havia guanyat el premi Folch i Torres. Aleshores vaig sortir molt gratament sorpresa per la bona feina que feia l’equip de professores i per la línia pedagògica innovadora  de foment per la lectura. 

Ha plogut molt des d’aleshores. Les escoles canvien i obliden els principis que les van animar a il.lusionar-se. Però Salvador Espriu continua sent una Bona Escola amb unes molt bones Professores i uns bons Alumnes.

Cada any hi torno. I cada en any surto convençuda que d’Escoles com Salvador Espriu n’hi ha poques. Aquest cop han canviat de llibre. Han llegit “Vols ser el novio de la meva germana?” Però l’han llegit amb el mateix entusiasme que havien llegit durant vint anys “ La revolta dels lactants”

Enhorabona!!!  

Sabíeu que a Manlleu hi vivia un serpent màgic que duia un diamant al cap? I que un xicot de Manlleu molt espavilat l’hi va robar vora al riu mentre es banyava? I que el serpent el va empaitar per tot el poble corre que correràs per intentar recuperar-lo? I que el famós diamant no s’ha trobat mai, però que el serpent va acabar convertit en pedra? Jo tampoc no ho sabia, però els nois i noies que van venir a la Biblioteca m’ho van explicar. I també em van convidar a passar-me per la seva festa del serpent que se celebra el 14 d’agost. JA HO SABEU!!!

La veritat és que va ser una estona molt agradable. Gràcies a la magnífica bibliotecària ( a l’esquerra dela foto)  i als lectors que van fer l’esforç de venir a xerrar amb mi malgrat que fos època d’exàmens.

Tenir una biblioteca i una bibliotecària com les de Manlleu… sí que és un tresor!

I les serpents de xocolata estaven boníssimes.

Gràcies per aquest record tan dolç.

�

No tornarà a passar fins d’aquí mil anys. El dia que vaig visitar l’escola Ignasi Pereira de Mollerussa va ser el dia després del triplet del Barça. Arreu es respirava la ressaca de la nit del partit de la Champions a Roma. Molts xavals van anar amb la samarreta blaugrana, de bon matí van tocar l’himne del Barça i a l’hora del pati es va celebrar un esmorzar de festa a la sala de professors. Però això va ser per un altre triomf, el d’haver rebut un premi Baldiri Reixac a la seva tasca de recerca i pedagogia en la història de la comarca.

Des d’aquí FELICITATS! a tot l’equip de mestres que, naturalment, estaven eufòrics per tantes alegries.

I dels nois i noies de quart i sisè me’n duc un bon record de matí de somriure fàcil, mans vermelles, goles ronques i ulls brillants. Parlàvem de pirates, d’aventures lectores, de vacances a la platja i de llibres. Però tots teníem al cap una pilota.

Visca el Barça! 

 Visca Mollerussa lectora!!!