Maite Carranza

Acabo d’aterrar del Brasil i encara sento el so encomanadís de la Samba  i l’olor enganxifosa dels fruits tropicals amb què preparen els succos. Brasil és excessiu i musical, càlid i proper. Vaig estar tot just cinc dies a Sâo Paulo. Una ciutat que a primer cop d’ull es percep hostil. I ho és sense dubte. El centre està sent desallotjat per la droga i els barris marginals són ciutats sense llei. La gent viu a gratacels amb porters policies les 24 hores. No surten al carrer després de les 9 de la nit i és impensable que els nens vagin sols a l’Escola. Sao Paulo és un caos automobilístic des de les 7 del matí i els metros estan atapeïts de gent. Un formiguer humà de campi qui pugui. No és estilós com Roma ni glaumourós com Nova Iork. Però la gent balla Samba a les 11 del matí a la plaça de la República. 

Confesso que m’hi vaig sentir bé enmig del caos i el desgavell.  

Vet aquí el contrast d’una ciutat on cohabiten cases d’una planta amb edificis de 30 pisos. autopistes, ponts, rieres i abocadors escampats arreu enmig de barris impossibles.

Hi vaig anar convidada pel meu editor Gilberto Franco per presentar el primer llibre de la trilogia en portuguès. Una edició molt encertada amb la millor capa ( portada) que s’ha fet de la lloba. Vaig ser a la Fira del llibre infantil i Juvenil que celebra des de fa 27 anys el Col.legi Miguel de Cervantes, una prestigiosa escola bilingüe cofinançada pel Ministerio de Educación Español. La fira em va deixar bocabadada. Carpes, stands, xerrades, dinars i molts, molts xavals. Admirable.

Conviden una vintena d’autors brasilenys i argentins  sobretot i tenen un munt d’estands de les editorials del sector. Una festa al voltant del llibre en la qual em va tocar adreçar-me a un nombrós auditori. Vaig fer “palestres” per a totes les edats i els gustos presentant els meus llibres i parlant de fantasia i mites. Vaig protagonitzar l’acte d’Obertura, en companyia d’un poeta especialista en Vinicius de Moraes que amb un apaassionament gairebé sagrat va cantar i recitar la Creació. I tot amenitzat amb somriures, petons, abraçades, dolços, cafès i succos. L’hospitalitat dels portuguesos-espanyols és fora de sospita. El personal de l’Escola, l’editor i la seva família i els lectors em van abrumar amb la seva simpatia i la seva generositat.

A sota a l’esquerra amb en Gilberto Franco. Al mig amb alguns professors del Col.legi Cervantes. A la dreta amb unes lectores carinyoses.

Visca la Caipirinha!!!

�

De Roma arriba un vaixell carregat de:  LlIBRES I ESCRIPTORS!

Doncs sí. Aixó mateix. El proper dia 22 d’ Abril atracará a Barcelona, procedent de Roma, un vaixell carregat de llibres, escriptors i periodistes. 

Més de mil italians desembarcaran a temps de disfrutar la Diada de Sant Jordi i entre ells viatjaré Jo mateixa, com a escriptora catalana convidada.  És la invitació més original i agosarada que m’hagin fet mai. 

El creuer durará des del 21 a las 22.00 hores fins el 22 a las 18.30 i durante el trajecte hi haurà xerrades, trobades literàries, entrevistes i temps per parlar  amb la premsa i els editors italians que estan força interessats en la festa de Sant Jordi i volen inspirar-se en l’acolorida  Rambla Barcelonina para celebrar alguna cosa semblant al seu país.

La trilogía de “la Guerra de les bruixes” está traduïda a  l’italià i ha tingut  bones crítiques en premsa. Aquest cop creuaré el mediterrani  de la mà de les meves  “striggas”.

Sergio Auriccio, el director de la revista “Leggere tutti”, un home atent que m’ ha escrit en persona, és l’nventor de la idea.

VISCA ELS ITALIANS!

�

Dilluns 15 de Març vaig entrar per primer cop a la presó Model de Barcelona. Tota una vida passant-hi per davant, creuant els dits  i sentint com se’m posava la pell de gallina en recordar tants i tants empresonats dels anys del franquisme.

 Finalment, sense traumes i  per casualitat,  he tingut ocasió de coneìxer una petita part de la realitat que s’amaga murs endins.

Vaig estar tot un matí amb reclusos del mòdul psiquiàtric.

I us creureu si us dic que vaig jugar amb ells a un, dos, tres picaparets?

La realitat supera la ficció. Quinze presos i quinze visitants (entre els quals hi era jo) vam participar conjuntament de les activitats esportives que organitza la Merche Rios ( una professora marxosa i agosarada) cada dilluns, ajudada d’estudiants de la universitat. Una hora i mitja jugant a la gallineta, a la cadena, a tocar i a parar i a un munt de jocs que ens feien recordar el pati de l’escola i que difuminava qui eren els de dins i els de fora.

 I quan ja ens havíem fet amics a força de córrer en el mateix bàndol i d’agafar-nos de la mà, vam fer un pica-pica i va ser l’hora de la xerrada.

Vaig parlar-los de com escriure guions de ficció per Televisió i es van mostrar molt atents i interessats. Sobretot l’Andrés Rabadán que ja té experiència amb això dels guions i l’escriptura. Per si no ho sabeu va escriure el llibre histories des de la presó i va ajudar a esriure el guió de la seva pròpia pel.li. “Las dos vidas de Andrés Rabadán” Un xaval atent i cordial que podria ser qualsevol jove de qualsevol facultat si no fos perquè fa setze anys que viu a la presó.

Si encara no us heu llegit el llibre feu-lo. Us el recomano vivament. Una mirada aguda que dissecciona personatges sucosos i retrata admirablement les misèries humanes.

Els interns esperen delitosos els dilluns i ,segons els funcionaris,  aquest dia s’afaiten i es dutxen amb més ganes si cap per rebre les visites nets i mudats  i  respirar amb golafreria l’alenada d’aire fresc que es cola Model endins.

El logo de la samarreta de l’activitat ( dissenyada per l’Andrés Rabadán)  és un cor que somriu agraït per l’oxigen que li arriba cada dilluns.

Una metàfora tan real com la vida mateixa.

GRÀCIES MERCHE PER PORTAR L’ESPERANÇA ALS QUI JA NO ELS EN QUEDA!!!

He tingut el plaer de dinar amb la Rosa Mª Calaf, una periodista compromesa i pionera, convidada per “dones en xarxa” per parlar-nos sobre el món del periodisme i les dones.  Les seves paraules, apassionades i viscudes, han estat colpidores. La dona és la gran oblidada de la nostra era “tecnològica”  i la seva invisibilitat només contribueix a silenciar les injustícies i els abusos que es cometen arreu.  Execucions per membres de la mateixa família, tal i com permeten moltes “cultures”, violacions indiscriminades comeses per les mateixes forces de la ONU, compravenda de nenes de quatre i cinc anys destinades a ser carn de prostíbul, àcid, lapidacions, humiliacions i persecucions. Ser dona no és fàcil a Occident, però hi ha d’altres llocs on ser dona  i continuar viva cada dia és gairebé un miracle.

La  Rosa Mª Calaf, com moltes d’altres periodistes, té la consciència que cal parlar-ne i cal oferir a l’opinió pública les vivències i els problemes d’aquesta meitat de la població mundial que no té veu ni vot, però que sostè sobre les seves espatlles el pes de l’economia familiar i la pervivència dels teixits socials de les societats.

Les diferències culturals són sovint una excusa darrere la qual es cometen atrocitats. Afortunadament  periodistes com la Rosa Mª Calaf tenen molt clar que el respecte per les tradicions no pot ignorar el respecte per la vida humana i els drets de les persones. 

Gràcies Rosa Mª, a tu i a totes les periodistes que es juguen la vida per enderrocar les muralles de l’obscurantisme i la desinformació.

Com molt bé has dit: la llibertat no s’aconsegueix aixecant murs. 

Volo cap a Gijón per fer una conferència dins del cicle “Palabra sobre palabra”. Parlaré sobre la creació dels universos fantàstics i en concret del procès d’investigació sobre les bruixes i el món imaginari de la meva trilogia.

L’acte serà dimarts dia 26 a les 19.30 al Centre de Cultura Antigua.

El Paco Abril que és optimista de mena,  però  es podria dir perfectament Paco Pegues ( Va perdre un avió, es va quedar sense veu) em va assegurar que no havien vist el sol en tot el mes de Maig,  però que segur que treia el nas en veure’m.

Per si de cas porto paraigua. Jo no és que sigui pessimista, és que sóc pràctica.

Això sí. Tornaré a temps de veure la final de la Champions des de casa.

Visca el Barça!

Els veieu? Tots amb les mans aixecades. Fent entrevistes un a un. Lliurant obsequis. Participant.

Això és el que se’n diu una Escola amb voluntat periodística. Certament, la xerrada va ser cosa dels lectors i lectores de cinquè i sisè que van preguntar coses força interessants i variades. Entre les preguntes que em van fer ballar més el cap sobre el llibre “Vols ser el nòvio de la meva germana?”  En destaco aquesta: Quins són els cognoms de l’Alícia i la Sònia? Com es diuen el pares? 

Gran pregunta, de moment sense resposta. S’accepten suggerències. A veure si trobem els cognoms i els noms perduts de la família protagonista.

I moltes felicitats a les veritables artífex de tanta feina. Les professores de l’Escola Marinada.

L’Estrella de Mar Blava l’he deixat al meu davant i sento l’olor de la platja.

�

Originals i Pirandellians com cap, els lectors de l’Escola la Immaculada de Castellar del Vallès es van travestir de personatges i em van increpar no mimar-los més i no donar-los més protagonisme. La Sònia, l’Alícia, el Pastanaga, l’Antonieta Vilaplana, el Cristian i el pare ciclista van gaudir de l’oportunitat de dir la seva i fer públiques les seves alegries i misèries. Divertidíssima l’Antonieta que no ha pogut sortir per falta de claredat en l’escàner .

Prenc nota de tot i prometo que les vostres queixes i demandes no cauran en el buit. I si m’ho demaneu penjaré més personatges. ( Ara no hi havia lloc per a tots).

Com us ho fareu per decidir quin serà el proper?

La veritat és que no tenen desperdici.

I voleu saber a qui se li acudit aquesta idea?

A la Rosa Mª que és una mestra genial. Si  algú la vol imitar, ja sap, haurà de pagar-li royalties.

Com el Vallès no hi ha res!

�

 Hi ha qui neixen per artistes i n’hi ha que s’ho miren bocabadats. Així em vaig quedar jo - amb una boca de pam- quan vaig veure les obres d’art que havien fet els alumnes de la Sedeta amb el llibre “Vols ser el nòvio de la meva germana” . Van dibuixar des de la primera coma fins l’última ( que si el peatge de Martorell, que si la platja dels guiris, que si el bar de la cantonada…) i van posar alegria i color a la història.

La meva més sincera felicitació, en especial a la seva professora Rosa Mª Nevado, l’artífex d’aquesta dèria creativa i d’un magnífic muntatge audiovisual que m’ha estat impossible penjar ( amb el temps i una canya ho aconseguiré).

Ah!  I sabeu de qui és la música que van triar?  D’Estopa!!! 

Espatarrant!

�

�

Hi ha nanos més riallers que altres i suposo que més feliços. Els riures, com els badalls, s’encomanen i tot plegat fa que tothom acabi rient. Les fotos ho demostren, no m’ho invento.

A l’Escola Bernat Metge del Prat del Llobregat vaig parlar de castells, princeses, puces i cabells rossos. De molt bon rotllo i amb molt bona companyia. La Mercè Porcel - tan simpàtica com els seus alumnes- els havia fet llegir “La princesa Júlia”, un llibre divertit i irreverent que no passa de moda malgrat tingui gairebé quinze anys.

Algú s’anima a explicar qué li va fer més gràcia? Jo voto pel príncep analfabet.

 Aquest desembre vaig volar a Mèxic i els Estats Units per presentar la Trilogia de la Guerra de les Bruixes.  Una gira  de tres setmanes visitant escoles, biblioteques, ràdios i  televisions dóna per moltes anècdotes, unes quantes fotos i molts records.

El record del fred de Nova Iork, dels cubans de Miami, dels mariachis de Guadalajara o dels manifestants de Mèxico DF.

Prometo parlar-ne. 

Aquesta foto curiosa davant del Guggenheim  és obra de la màgia de l’escriptor Paco Abril. ( Encara se’m congela el nas en recordar els 14 graus sota zero).

Paco, ets un artista.