Maite Carranza

Sant Jordi, imbatible un cop més,  va véncer les previsions metereològiques i durant tot el dia va regnar el sol, el bon rotllo i les cues. En la foto de dalt, al Corte Inglès de la Plaça Catalunya, la cua era del Buenafuente, fora de quadre, que es va quedar sense mà. Les literates ( Mª de la Pau Janer, jo mateixa i la Llucia Ramis) aprofitàvem per fer-la petar i riure una estona.  

Signar llibres de vegades és una excusa per retrobar vells amics.  Com els que veieu. Abaix a  l’esquerra l’Albert Espinosa ( vam treballar junts fent guions) a la dreta el Javier Ruescas ( jove promesa de la fantasy).

I és un moment excele.lent per xerrar amb les lectores com la Laura i la seva amiga ( A sota a l’esquerra)  i conèixer escriptores novells com la Gemma Puig ( a la dreta) que s’estrenava amb la seva primera novel.la signant a l’Abacus.

Hauria estat un Sant Jordi com qualsevol altre  si no s’hagués produït el curiós fenòmen del retrobament paranormal al mig de la plaça Catalunya dels autori catalani de la Nave di libri ( a sota a la foto) i de tota la meva família ( no tinc foto, ja els tinc molt vistos).

Increïble. Oi?

�

Dilluns 15 de Març vaig entrar per primer cop a la presó Model de Barcelona. Tota una vida passant-hi per davant, creuant els dits  i sentint com se’m posava la pell de gallina en recordar tants i tants empresonats dels anys del franquisme.

 Finalment, sense traumes i  per casualitat,  he tingut ocasió de coneìxer una petita part de la realitat que s’amaga murs endins.

Vaig estar tot un matí amb reclusos del mòdul psiquiàtric.

I us creureu si us dic que vaig jugar amb ells a un, dos, tres picaparets?

La realitat supera la ficció. Quinze presos i quinze visitants (entre els quals hi era jo) vam participar conjuntament de les activitats esportives que organitza la Merche Rios ( una professora marxosa i agosarada) cada dilluns, ajudada d’estudiants de la universitat. Una hora i mitja jugant a la gallineta, a la cadena, a tocar i a parar i a un munt de jocs que ens feien recordar el pati de l’escola i que difuminava qui eren els de dins i els de fora.

 I quan ja ens havíem fet amics a força de córrer en el mateix bàndol i d’agafar-nos de la mà, vam fer un pica-pica i va ser l’hora de la xerrada.

Vaig parlar-los de com escriure guions de ficció per Televisió i es van mostrar molt atents i interessats. Sobretot l’Andrés Rabadán que ja té experiència amb això dels guions i l’escriptura. Per si no ho sabeu va escriure el llibre histories des de la presó i va ajudar a esriure el guió de la seva pròpia pel.li. “Las dos vidas de Andrés Rabadán” Un xaval atent i cordial que podria ser qualsevol jove de qualsevol facultat si no fos perquè fa setze anys que viu a la presó.

Si encara no us heu llegit el llibre feu-lo. Us el recomano vivament. Una mirada aguda que dissecciona personatges sucosos i retrata admirablement les misèries humanes.

Els interns esperen delitosos els dilluns i ,segons els funcionaris,  aquest dia s’afaiten i es dutxen amb més ganes si cap per rebre les visites nets i mudats  i  respirar amb golafreria l’alenada d’aire fresc que es cola Model endins.

El logo de la samarreta de l’activitat ( dissenyada per l’Andrés Rabadán)  és un cor que somriu agraït per l’oxigen que li arriba cada dilluns.

Una metàfora tan real com la vida mateixa.

GRÀCIES MERCHE PER PORTAR L’ESPERANÇA ALS QUI JA NO ELS EN QUEDA!!!

No és a Groenlàndia, ni a Canadà. És a Sant Feliu de Llobregat dilluns dia 8 ( Per cert, el dia de la dona) al jardí de casa meva.  El meu fill Víctor va fer un ninot i va dir que era el dia més feliç de la seva vida. D’altres no estaven tan exultants.  Molta gent es va quedar penjada, sense transport i morta de fred, com la meva professora d’anglès que no entenia res ( creia que això era el mediterrani) i  es va  refugiar a casa meva demanant “help”.  

Els escriptors sabem que la realitat supera la ficció.

Visca Catalunya coberta de neu!!!!   

�

Aquests que veieu a la foto són escolanets de Montserrat . Canten com els àngels, toquen dos instruments musicals i llegeixen la Càndida . Són músics, lectors, jugadors d’escacs i xavals encantadors.

Vaig tenir l’honor de visitar l’Escolania i passar un matí en companyia dels escolans gràcies a en Xavier Padrissa. Resulta que fa anys que el seu professor de llengua, el pare Lluís, els fa llegir el llibre de la Càndida. Qui ho havia de dir!  

I gràcies a la Càndida vaig poder visitar aquest món fascinant de les seves aules, els seus dormitorixs, les seves sales de jocs, el seu menjador i la seva sala de cant. Aquesta que veieu  a la foto i on es va fer la trobada.

I després van cantar la Salve i el Virolai al Monestir. I jo els vaig sentir embadalida des d’un setial d’honor.

Una experiència única.

�

Molta premsa escrita va parlar del premi EDEBÉ i es va fer ressó de l’esdeveniment.  Destaco entre les noticies aparegudes en els mitjans escrits  l’article de la Rosa Piñol publicat el dia 28 de Gener. Es titula Pedagogia de la crueldat, un títol intel.ligent i  esmolat.   

Agraeixo des d’aquesta pàgina l’atenció deferent de la Vanguardia per les informacions culturals i literàries i el bon fer de la Rosa Piñol.

I amb motiu del Premi he visitat la televisió, al programa de Barcelona Connexió ( BTV), i  la ràdio, al Programa del Matí de Catalunya Ràdio amb el Manuel Fuentes.

Podeu escoltar i visionar totes dues entrevistes, de gairebé vint minuts de duració cadascuna,  on parlo llargament de la nova novel.la i de literatura juvenil.    

Aquí hi ha l’enllaç de l’entrevista de ràdio ( 19 de febrer)  http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=417035

Aquí hi ha l’enllaç de l’entrevista de BTV ( 9 de febrer)

http://www.btv.cat/alacarta/player.php?idProgVSD=8091&cercaProgrames=227&fInici=09/02/2010&fFin=19/02/2010

�

Vaig escriure “Paraules emmetzinades “ aquest estiu.  Va ser una novel.la apassionada que va sortir gairebé tota sola, sense esforços. Volia escriure-la des de feia molt teemps i no sabia com,  fins que vaig trobar l’argument adequat per parlar de les coses que desitjava.

M’alegra especialment que hagi estat premiada i reconeguda per un Jurat com el del premi EDEBÉ,  perquè és una novel.la compromesa que parla  sobre el maltractament de gènere i els abusos sexuals. Un tema arriscat per a la literatura juvenil.

La història narra en clau de thriller el cas d’una noia desaparegua, la Bárbara Molina, que ha estat segrestrada durant quatre anys en un zulo. Tres personatges propers a  la protagonista, la mare, l’ amiga i el policia, intenten fer encaixar el trencaclosques, pero la Bárbara, la veu en primera persona, és l’ única que té la peça que els falta.

Paraules emmetzinades  veurá la llum pròximamente a la colecció Periscopi d’ EDEBÉ  i  será publicada en castellà, català, gallec, euskera i valencià.

Aquesta foto serà la de la portada. Molt eloqüent. Molt amarga.

�

He estat guanyadora del Premi EDEBÉ Juvenil de Literatura per la novel.la “Paraules Emmetzinades”.

Els guardons es lliuraran avui dia 28 a les 19.00 a l’Hotel Melià Sarrià de Barcelona.

Estic molt contenta.

López de Uralde, director de Greenpeace a Espanya, ha patit en pròpia carn l’odi del Capitalisme Occidental cap a  l’Ecologisme Militant.  Greenpeace, des dels seus origens, ha seguit la política de ficar el dit a l’ull als facta factòtum de la nostra civilització i cridar als quatre vents que l’Emperador va despullat. I no hi ha cosa que empipi més als qui governen i maneguen els diners des de la impunitat que els dits acusadors dels qui haurien d’abaixar el cap i fer que sí a tot.

Els ecologistes estan maleïts. Se’ls acusa d’histèrics, paranòics i irresponsables. Se’ls estigmatitza i desqualifica  equiparant-los amb nens irresponsables que molesten els adults que sí que saben com fer les coses.  Saben guanyar diners a costa de contaminar, erosionar, embrutar, matar, destruir i carregar-se el planeta. I quan les veritats són tan simples i poden ser resumides d’una forma comprensible per tothom, l’ofensa és més greu.  I per això tanquen els ecologistes a una presó civilitzada, d’un país civilitzat, d’un continent civilitzat i els tenen incomunicats i sense protecció jurídica durant tres setmanes acusats de barbaritats com suplantació d’un càrrec públic o falsificació de matrícula de vehicle.

Surrealista. Ha declarat López de Uralde en ser alliberat ahir mateix.

S’equivoca. Ha estat un desig inconfessable fet realitat.  Els poders fáctics dels Països Civilitzats somnien des de fa temps  ficar a la presó a tots els ecologistes, acusar-los de contuberni i conxorxa judeomasònica i exterminar-los.

Ja era hora que es traguessin la màscara.

LA CLÀUDIA I JO US DESITGEM BON NADAL!!!

La Clàudia és una petita artista, filla d’una amiga, que ha composat una Nadala molt especial.

EL 25 DE FEBRER FUM FUM FUM

I resulta que jo també vaig néixer aquest dia.

Aquí la teniu:

EL FUM, FUM, FUM DE CLAUDIA

El  25   de   Febrer 

fum,fum,fum,

El   25  de   Febrer  

fum,fum,fum,

Ha   nascut   una    nena

Rosadeta  rosadeta   filla

De  l’ escriptora  Carmen

Ha  nascut   a   Barcelona

Fum,fum,fum,

Alla   dalt del   hospital

Fum,fum,fum,

alla   dalt  de  l ‘ hospital

Fum,fum,fum,

Ha nascut una nena

Que es diu Claudia

Que es diu Claudia

Beu llet del pit de Carmen

El seu pare es diu Philippe

Fum,fum,fum,

El  germà  de  la  petita

Fum,fum,fum,

El  germà de  la petita

Fum,fum,fum,

El  germà  de  la   petita

Es  diu  Lucas

Es diu Lucas

I l’estima amb bogeria

Li fa petons a la panxa,

Fin, fin, fin.

Claudia Turolla (amb la col.laboració del seu germà Lucas)

�

La notícia del segrest dels tres cooperants catalans a Mauritània em trasbalsa per l’esgarrifosa proximitat del succès.

L’Albert Vilalta, l’enginyer, és el marit d’una coneguda, la Mònica, una noia encantadora que en aquests moments està vivint en carn pròpia la ficció que vaig concebre aquest estiu.

I és que la meva darrera novel.la tracta d’un segrest, del patiment dels familiars, de l’espera, de la incertesa, de la desesperació,  de la impotència i de totes les tensions que es generen al voltant d’una desaparició com la que ens ocupa.  

La tercera i malaurada coincidència és que conec Mauritània. Hi vaig viatjar en una aventura singular  l’any 97 i vaig viure de molt a prop la corrupció de la policia i la perillositat d’un país on encara perdura l’esclavitud i on l’Estat és una invenció d’una fallida herència francesa. Malgrat tot, l’hospitalitat i generositat dels nomades del desert, molts d’ells saharauis refugiats i militants del Frente Polisario, compensava  amb escreix el regust amarg del postcolonialisme decadent d’un territori marcat per la guerra i la sequera.  Vaig recollir totes les meves experiències al llibre “Sin invierno”, el motiu per volar fins a Noadibou i agafar el tren més llarg del món que travessa el desert i et duu fins a Zouerate , a l’infern de les mines de ferro. 

Des d’aquestes pàgines expresso el desig que els tres segrestats, L’ALBERT VILALTA, L’ALÍCIA GÁMEZ i el ROQUE PASCUAL. siguin alliberats al més aviat possible i acabi el malson per a ells i les seves famílies i amics.   

Mai un segrest m’havia semblat tan esgarrifosament proper.