La notícia del segrest dels tres cooperants catalans a Mauritània em trasbalsa per l’esgarrifosa proximitat del succès.
L’Albert Vilalta, l’enginyer, és el marit d’una coneguda, la Mònica, una noia encantadora que en aquests moments està vivint en carn pròpia la ficció que vaig concebre aquest estiu.
I és que la meva darrera novel.la tracta d’un segrest, del patiment dels familiars, de l’espera, de la incertesa, de la desesperació, de la impotència i de totes les tensions que es generen al voltant d’una desaparició com la que ens ocupa.
La tercera i malaurada coincidència és que conec Mauritània. Hi vaig viatjar en una aventura singular l’any 97 i vaig viure de molt a prop la corrupció de la policia i la perillositat d’un país on encara perdura l’esclavitud i on l’Estat és una invenció d’una fallida herència francesa. Malgrat tot, l’hospitalitat i generositat dels nomades del desert, molts d’ells saharauis refugiats i militants del Frente Polisario, compensava amb escreix el regust amarg del postcolonialisme decadent d’un territori marcat per la guerra i la sequera. Vaig recollir totes les meves experiències al llibre “Sin invierno”, el motiu per volar fins a Noadibou i agafar el tren més llarg del món que travessa el desert i et duu fins a Zouerate , a l’infern de les mines de ferro.
Des d’aquestes pàgines expresso el desig que els tres segrestats, L’ALBERT VILALTA, L’ALÍCIA GÁMEZ i el ROQUE PASCUAL. siguin alliberats al més aviat possible i acabi el malson per a ells i les seves famílies i amics.
Mai un segrest m’havia semblat tan esgarrifosament proper.
